Alguns dels documentals que ens han salvat de la sequera televisiva estiuenca
Ernaux, Auster i Kael, tres vides, tres obres
La misèria de la programació estiuenca de televisió, llevat de respectables excepcions, t’expulsen de la graella i has de trobar els teus propis aliments. Tornant a veure, per exemple, el més exquisit, extraordinari, espectacle de màgia sobre... la identitat (In & Of Itself, 2021, Derek DelGaudio, Disney). O fent-te un plat combinat de documentals biogràfics que es troben a Filmin, o el d’Auster, també a CaixaForum.
El més recent és Los anys súper-8 (2022), d’Annie Ernaux i el seu fill David. És una hora amb imatges familiars d’entre 1972 i 1981. Cinema mut sobre el qual Ernaux escriu un relat biogràfic, íntim. No hi ha un bri de redundància per part de l’escriptora, que fa una exploració sentimental, fins i tot política, a partir de les escenes domèstiques, amb sobrietat, sense estalviar-se una certa duresa. Fa com escriu: no cercar paraules boniques sinó encertades.
Si el rol exclusiu de cameraman del marit és un signe del repartiment de tasques en funció del gènere, Ernaux, al film, recupera la veu. Quan l’any 82, la parella se separa, les pel·lícules se les queda ella i la càmera, ell. És lògic, doncs, que el documental acabi amb un fos en negre, però Ernaux ha sabut aprofitar les pel·lícules com una “llum que ha brillat sobre el at”.
Auster, what if?, de Sabine Lidl, té d’extraordinari la textura. Ni és exhaustiu en la ressenya d’episodis de la vida d’Auster, ni es dedica a l’hermenèutica cabalística dels seus textos. És Auster explicant planerament records de la seva infància i joventut, manifestant opinions sobre l’art i la política o reflexionant sobre la pràctica de l’escriptura. I el gran joc narratiu de la peça és quan Auster llegeix trossos de la seva novel·la 4321, on, sense fer subratllats, descobreixes simbiosis íntimes entre el personatge de Ferguson, particularment una de les versions, i l’autor. Per exemple, el desdeny paternal envers el fill que vol ser escriptor perquè creu que serà un mort de gana. Unes proximitats que no porten a confondre personatge i creador. L’autor mostra, senzillament, la matèria primera de la seva obra.
