Sant Jordi porta cua

És un dels rituals més coneguts de cada 23 d’abril, la imatge que cobegen escriptors i editorials i que temen els caçadors de signatures: les cues escruixidores per obtenir un autògraf, una foto o una combinació de totes dues coses. Des d’una perspectiva històrica, el e efímer entre escriptors i lectors és una tradició recent, però els últims 30 anys, gràcies al màrqueting i als mitjans de comunicació, ha crescut de manera gargantuesca fins a esdevenir un termòmetre de l’èxit: el teu llibre valdrà la cua que siguis capaç de generar. A Catalunya les primeres aglomeracions per conquerir una signatura van arribar als anys noranta amb els “mediàtics”, la tropa dels Buenafuente i companyia que, a l’empara de l’editorial Columna, publicaven un cop l’any els monòlegs en forma de llibre. Van ser temps de batussa periodística i de debats sobre la legitimitat entre els “oportunistes” i els escriptors-de-debò. La segona gran onada en termes de cues quilomètriques la van protagonitzar, amb el permís de Ruiz Zafón, els youtúbers i més tard els influèncers, i ara les reines de tots els mambos, per Sant Jordi o per Santa Úrsula, són les autores de narrativa juvenil. Si mai algú té dubtes sobre la salut de la lectura entre els joves —parlo de lectura, no de títols—, que es egi per llocs com el Crush Fest per entendre’n el fenomen fan.

I tanmateix, què hi ha en una cua? Fa poc Karelia Vázquez ens explicava en aquest mateix diari que fer cua ha esdevingut una forma de luxe, amb el benentès que l’espera alimenta el valor de l’objecte de desig. Fa cua (i no poca) l’addicte a l’adrenalina per pujar al Shambhala. Fan cua els foodies a l’hamburgueseria del Noma perquè la cua forma part de “l’experiència gastronòmica”. Es fan cues a Barcelona per un gelat i per un bol de ramen. Fan cua els turistes a Santorini per fer-se el selfi de les cúpules blaves. Fan cua (versallesca i ordenada) els fans de Bruce Springsteen per tenir millors vistes al concert. I fan cua, en fi, els lectors àvids d’una rúbrica i d’un segon d’intimitat amb el seu autor fetitxe, hypocrite lecteur, mon semblable, mon frère!

La gran ironia, també dita llei del pèndol, és que si ara la cua és tendència, fa quatre dies el que tenia swing era el contrari: la falta de temps. La periodista Brigid Schulte va escriure un assaig (Overwhelmed, 2014) subtitulat “Treball, amor i jocs quan ningú no té temps”, on postulava que mostrar-se ocupadíssim i no disposar d’un segon s’ha convertit en un signe d’estatus. En un món on tothom competeix per estar ocupat, una de les víctimes és l’oci, el familiar i el personal. L’entreteniment, denuncia Shulte, cada cop és més encapsulat i la tecnologia cada cop més orientada a segrestar-nos tot el temps possible. I el problema, per tornar als llibres, és que la lectura es fonamenta en la conquesta del temps. Em pregunto quants dels llibres signats després de quants minuts d’espera acabaran sent llegits. I sospito que aquest dilema, com cada Sant Jordi, seguirà portant cua.