Un pacte petit pel català

En fi, potser no queda gaire bé que des d’aquí aprofitem per fer un adacolau i recordem que això del Pacte per la Llengua va ser enunciat per primer cop en un article d’aquesta secció, una idea que més endavant va ser més elaborada en el llibre col·lectiu Molt a favor (Eumo), el qual va aparèixer pocs mesos abans que la necessitat d‘un pacte tal formés part de l’agenda política i que el Parlament aprovés una resolució que hi instava. També podria ser casualitat, és clar, no és gens descartable. Però una mica s’havia de dir.

Quatre anys després d’aquelles primeres formulacions ens hauríem de preguntar si això del pacte era necessari i, vist com han anat les coses, si no s’han dedicat massa esforços a un bon patracol de paper mullat. Bé, necessari sí que ho era, més que res perquè tenim una Llei de política lingüística del tot obsoleta (del 1998, en què no es preveien ni la globalització econòmica, ni les noves migracions, ni l’eclosió de les xarxes socials), i la possibilitat de confeccionar una llei nova és inviable: avui s’estimbaria irremeiablement contra el Tribunal Constitucional (de fet, l’actual també s’hi estimbaria). D’aquesta manera, només un pacte pot donar cobertura política a una sèrie de mesures independentment del govern de torn.

La sensació, però, és que aquest és un pacte petit, perquè ni en la significació política ni en el desenvolupament pressupostari som capaços de veure-hi res de gaire patxoca. Pocs dies abans es va confirmar la pitjor notícia, que no és altra que l’absència de dos partits que hi haurien de ser i que ara engreixen les files dels que no hi són. Per descomptat el repartiment mutu de culpes no hauria d’eclipsar el fet que arribar a un pacte en què només signen els partits que donen al govern és un bon fiasco, en tant que desvirtua la sola idea de “pacte nacional”, per molt que hi afegeixis la socie­tat civil. Per què el feu si no hi sou tots? Si alguna cosa revelen les últimes dades sobre la salut de la llengua és que el català necessita alguna cosa més que una minsa majoria parlamentària.

A l’espera de l’anunciat pla general de Política Lingüística 2025-2030, que hauria de desplegar el pacte, tenim almenys un objectiu concret, prou ambi­ciós, que no és altre que l’increment d’usuaris de la llengua en 600.000 parlants, cosa que equival a 100.000 anuals. Que si s’aconseguís ja podem ballar la conga tots plegats. La manera de fer-ho diu que serà l’enfortiment del Consorci per a la Normalització Lingüística, presumptament amb més cursos, més personal i millores de tota mena, i també de les aules d’acollida, que les retallades famoses van convertir en una de les baules més febles de la normalització lingüística (l’altra, l’oferta audiovisual per a nens i joves). Són dos dels àmbits més destacats pel que fa la dotació pressupostària prevista, que s’enfila ni més ni menys que a 256 milions d’euros només el 2025.

Però un llec en números com servidor s’hi perd, amb els pressupostos, perquè no saps d’on surten els cèntims, i si no saps d’on surten de seguida et demanes si és que hi són, i si hi seran els 200 que es prometen cada any. Primer perquè cal tenir en compte que estem amb els pressupostos prorrogats, així que haurem de creure en algun mecanisme de prestidigitació comptable; segon perquè s’exposen com a mesures del pacte coses que ja estan aprovades i que, en tot cas, s’han de tirar endavant (per exemple, “Executar les actuacions del Pla nacional del llibre i la lectura previstes per al període indicat”, amb gairebé 9,4 milions d’euros, que està molt bé però no són producte de cap pacte); tercer perquè són unes quantes les partides on diu “Per determinar”, que no sabem què costaran ni si es podran cobrir; i quart perquè no sabem si la dotació promesa comporta un increment o no (com ara tot el que gastem perquè la justícia continuï sense fer servir el català i que s’enfila a 1,3 milions ben bons).

Això sí, no falten els bons propòsits, que si es transformen en acció política n’haurem de fer una altra, de conga. Sembla que es vol reforçar el català a l’istració de justícia sol·licitant “la modificació de la llei orgànica del poder judicial” a fi que la llengua sigui un requisit per treballar-hi. El paràgraf ens ha forçat un somriure de candidesa i tot. Com diu sovint la meva mare, més val creure-ho que anar-ho a veure.